dijous, 15 de desembre de 2011

«Winterreise/Viatge d'hivern»




An Anneblume


Al viajar a determinados lugares, nos desplazamos hacia delante con el cuerpo y hacia atrás con la memoria. Entonces avanzamos hacia algún pasado. 

ANDRÉS NEUMANCómo viajar sin ver, Alfaguara, Madrid, 2010







Com algunes vegades en els últims quatre anys, avui fa una setmana que he tornat d'Alemanya. Aquest cop, Wandernburgo apareixia al mapa.









Itineraris del somni: L'obra incompleta (i per sort!, que no deixi mai d'escriure...) d'Andrés Neuman. Banda sonora, com a mínim de la novel·la El viajero del siglo: F. Schubert, els 24 lieder de «Winterreise»,  1827.








dimarts, 13 de desembre de 2011

Els titulars del matí


Durant dos anys i uns dies, vaig viure al bosc. O hi passava gairebé totes les hores de llum, quan no hi dormia també. Però no era el meu, aquest, un viatge contemplatiu, una solitària recerca, sinó la meva feina, en companyia de gent i cavalls. Fèiem rutes a quatre potes que duraven dies i semblaven segles, de la muntanya al mar, a través dels aiguamolls, seguint els cursos dels rius. I en aquest temps, sempre itinerant i sempre a casa, mai massa lluny de l'Empordà o dels Pirineus, em vaig acostumar a sentir la llengua alemanya i a reconèixer altres sons i altres imatges que ni sabia que existien i que, de mica en mica, deixaven de ser soroll i misteri. Així, els cascos sobre la terra o la pedra, els renills al galop, i els gestos del cel, els canvis de lluna, els trànsits del paisatge d'una estació a una altra passaven a ser el llenguatge dels meus dies, la realitat més urgent, l'únic codi comprensible d'aquell moment. Quan començava a enyorar, sense saber-ho, la Selva Negra, que encara no he vist mai, i aprenia a desentendre molt de tot tal com m'ho havien ensenyat. Aquesta feina que m'havia arribat com un joc, com un temps mort, com un assaig, va donar-li a la meva sort forma de ferradura, va desautomatitzar el meu món. Les converses i les pors, les històries i les cares, les promeses, els amors, les notícies i les obligacions eren sempre uns altres, diferents de fins llavors o de com són ara, i jo avui em veig dels vint-i-vuit als trenta anys com la versió edulcorada d'una nena dels llops. Ni llegia la premsa, ni escrivia cap blog, ni sabia quin equip podia guanyar la lliga o qui s'havia fet famós o quin partit actuava de comparsa al teatre de les pròximes eleccions. I la magnitud d'aquells dies sense senyal ni cobertura era unívocament física i delicadament lliure.
        Ara tinc trenta-dos anys, no visc a la ciutat però tampoc als arbres, visc en un poble petit a prop de les postes de sol i tinc Wi-fi a cada racó de la casa. De moment no sóc a Facebook, però sopo per Skype, davant del foc, amb amics d'arreu del món. Ara, en principi, la meva vida sembla més en sintonia o més d'acord. Amb els temps, amb l'edat, amb les increïbles veritats del currículum. Tradueixo free-lance i escric des d'un estudi amb flors a les finestres, parlo de política, busco cursos que intensivament em distreguin dels vespres de tardor. I treballo, ves per on!, en un diari. Ara m'assabento de les classificacions dels esports, dels ossos de dinosaure, els fraus, les xifres, els complots i els festivals que  se'n disputen la portada, i amb els meus companys d'equip, mirem de rentar-li la cara. 
     Però els correctors som dels últims a sortir, tinc més de mitja hora de la redacció al poble, i la matinada és una llicència de la nit. Per això moltes vegades, quan condueixo cap a casa amb els ulls encara plens de faltes i el pensament entelat, recordo el que he llegit que es dirà d'avui i començo a dubtar del dia que caduca. De les columnes que en basteixen la història, de les ratlles que n'articulen les vides i les morts, de la lògica que ordena les entrades del rànquing de ficcions. Em pregunto si algú haurà viscut aquell dia tal i com ens entestem a explicar-lo, és a dir, d'acord amb els mateixos espais i les mateixes jerarquies de construcció de la pàgina. I de sobte em sembla que no, i que sota els peus, tot són escletxes obertes per un tremolor que no recollirà demà cap diari, tan profundament estretes com les certeses que acabem d'enviar a la rotativa, i que acabaran esfondrant el matí. Per sort, aviat perdo el fil d'aquesta sensació, barrejo les dates, i les meves preguntes i les meves raons comencen a emplenar-se d'errades sintàctiques. Tot segueix al seu lloc, em dic llavors, mentre em poso a la butxaca de l'abric la penúltima pàgina. La dels horòscops. Per endur-me-la al llit i sentir que res no ha canviat tant si des de l'asfalt, com des del bosc, llegeixo de primera mà, com la notícia més fresca, el que anuncien, per al dia següent, cada nit les estrelles.
        I m'adormo pensant que, com tantes vegades, acabo trobant la clau del meu laberint en una paradoxa.

      

    

dissabte, 10 de desembre de 2011

Homenatge a l'horitzó



Avui, passada l’hora de les fades, s’ha fet ahir i escric, de matinada, des de la recambra pàl·lida del dia que comença. I és que avui –per ahir o demà– és l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per la resolució 217 A (III) de l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.

         Si la història fos només una suma de temps, una acumulació de minuts en una llista d’oblit i de dies, avui la DUDH hauria fet anys. Inscrits en una llista d’incomptables repeticions o explicats en la crònica del que ja no passarà. Exposats en un museu de sincronies que han perdut el compàs. Desats en un arxiu d’errors i d’encerts, enumerats en un inventari de fites i fracassos. Entesos d’acord amb un ordre cronològic d’intervals, expectatives, despropòsits. Com una saturació d’intents i derrotes en l’aniversari d’un tractat antic, d’astrologia imaginària.

            Però ara és el moment en punt que queda fora dels rellotges. Encara no han posat els carrers,  ahir ja és història. I comprendre-la és aprendre a traduir el futur. Reviure una mirada atònita sobre un present devastat –ara fa més de mig segle o d’aquí uns minuts– que ens duu a buscar, a cegues, un lloc al món on encara hi cabem tots, des de dins del que hi ha de millor en nosaltres: la capacitat humana, meravellosament humana, de comprometre’s amb l’horitzó. I celebrar-lo.

            Avui és l’aniversari d’una declaració d’intencions que proven de ser les més bones. Per seguir escrivint la història com qui descriu l’itinerari de la il·lusió. En tots els mons possibles.


Som en l’espora
fonedissa del somni.
Aquí –mai– ara.



        És després de mitjanit. I la Declaració Universal dels Drets Humans compleix 63 anys i un dia.








enllaços:   www20.gencat.cat/.../declaracio_dh_cat.pdf

divendres, 9 de desembre de 2011

"An Anne Blume"


                                                  «Du bist die Ruh»






enllaços: "An Anna Blume", KURT SCHWITTERS, «Der Sturm», 1919.
              "Du bist die Ruh", FRANZ SCHUBERT, op. 59, n. 3

dimecres, 30 de novembre de 2011

"La escala de los mapas"


    «El mar está más lejos que una noche pasada./El mar está más cerca que mañana.»
                            
                                                                         JAIME  CABALLERO TAMAYO




Alguns matins obren el dia amb un error d'escala. Per molts, això passa els dilluns, per d'altres, de tard en tard, quan canvia l'estació, o s'aixeca una onada de fred, o si el vent xiula més fort, però diria que ens passa a tots, qui més, qui menys, i quasi sempre, en aquests moments, la raó de fons, la que pesa, se'ns escapa. Només són dies en què el món sembla suaument desajustat, com si per un caprici del sol, la llum desenfoqués el paisatge. Com si el mar no hagués d'arribar a port, ni el riu al mar, ni la sorra a la platja. Com si el temps hagués desordenat el calendari i ja no tinguéssim propòsits ni records. I amb els carrers lleugerament fora de lloc, tot queda una mica més lluny o més a prop que l'última vegada, i anar i venir esdevenen accions difícils, decisions intercanviables. I aleshores tant voldríem perdre'ns sense remei pel primer punt de fuga com trobar urgentment la clau que encaixa al pany, per fer-la girar i saber, d'un cop, si som a dins o a fora. De tornada d'enlloc. Per sort, sempre ens queda pressentir que el món depèn de la mirada, i desitjar que la il·lusió ens desenteli els ulls i reorganitzi la sort i les places. O que, qualsevol dia sec de sol, la pluja ens dugui el mar a la porta de casa.


*Enllaços: BELÉN GOPEGUI, La escala de los mapas, Anagrama, Barcelona, 2009.

dimarts, 22 de novembre de 2011

Matí de novembre, en poques paraules


           «Y cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí.»
                  
                                                              AUGUSTO MONTERROSO