dimarts, 13 de desembre del 2011

Els titulars del matí


Durant dos anys i uns dies, vaig viure al bosc. O hi passava gairebé totes les hores de llum, quan no hi dormia també. Però no era el meu, aquest, un viatge contemplatiu, una solitària recerca, sinó la meva feina, en companyia de gent i cavalls. Fèiem rutes a quatre potes que duraven dies i semblaven segles, de la muntanya al mar, a través dels aiguamolls, seguint els cursos dels rius. I en aquest temps, sempre itinerant i sempre a casa, mai massa lluny de l'Empordà o dels Pirineus, em vaig acostumar a sentir la llengua alemanya i a reconèixer altres sons i altres imatges que ni sabia que existien i que, de mica en mica, deixaven de ser soroll i misteri. Així, els cascos sobre la terra o la pedra, els renills al galop, i els gestos del cel, els canvis de lluna, els trànsits del paisatge d'una estació a una altra passaven a ser el llenguatge dels meus dies, la realitat més urgent, l'únic codi comprensible d'aquell moment. Quan començava a enyorar, sense saber-ho, la Selva Negra, que encara no he vist mai, i aprenia a desentendre molt de tot tal com m'ho havien ensenyat. Aquesta feina que m'havia arribat com un joc, com un temps mort, com un assaig, va donar-li a la meva sort forma de ferradura, va desautomatitzar el meu món. Les converses i les pors, les històries i les cares, les promeses, els amors, les notícies i les obligacions eren sempre uns altres, diferents de fins llavors o de com són ara, i jo avui em veig dels vint-i-vuit als trenta anys com la versió edulcorada d'una nena dels llops. Ni llegia la premsa, ni escrivia cap blog, ni sabia quin equip podia guanyar la lliga o qui s'havia fet famós o quin partit actuava de comparsa al teatre de les pròximes eleccions. I la magnitud d'aquells dies sense senyal ni cobertura era unívocament física i delicadament lliure.
        Ara tinc trenta-dos anys, no visc a la ciutat però tampoc als arbres, visc en un poble petit a prop de les postes de sol i tinc Wi-fi a cada racó de la casa. De moment no sóc a Facebook, però sopo per Skype, davant del foc, amb amics d'arreu del món. Ara, en principi, la meva vida sembla més en sintonia o més d'acord. Amb els temps, amb l'edat, amb les increïbles veritats del currículum. Tradueixo free-lance i escric des d'un estudi amb flors a les finestres, parlo de política, busco cursos que intensivament em distreguin dels vespres de tardor. I treballo, ves per on!, en un diari. Ara m'assabento de les classificacions dels esports, dels ossos de dinosaure, els fraus, les xifres, els complots i els festivals que  se'n disputen la portada, i amb els meus companys d'equip, mirem de rentar-li la cara. 
     Però els correctors som dels últims a sortir, tinc més de mitja hora de la redacció al poble, i la matinada és una llicència de la nit. Per això moltes vegades, quan condueixo cap a casa amb els ulls encara plens de faltes i el pensament entelat, recordo el que he llegit que es dirà d'avui i començo a dubtar del dia que caduca. De les columnes que en basteixen la història, de les ratlles que n'articulen les vides i les morts, de la lògica que ordena les entrades del rànquing de ficcions. Em pregunto si algú haurà viscut aquell dia tal i com ens entestem a explicar-lo, és a dir, d'acord amb els mateixos espais i les mateixes jerarquies de construcció de la pàgina. I de sobte em sembla que no, i que sota els peus, tot són escletxes obertes per un tremolor que no recollirà demà cap diari, tan profundament estretes com les certeses que acabem d'enviar a la rotativa, i que acabaran esfondrant el matí. Per sort, aviat perdo el fil d'aquesta sensació, barrejo les dates, i les meves preguntes i les meves raons comencen a emplenar-se d'errades sintàctiques. Tot segueix al seu lloc, em dic llavors, mentre em poso a la butxaca de l'abric la penúltima pàgina. La dels horòscops. Per endur-me-la al llit i sentir que res no ha canviat tant si des de l'asfalt, com des del bosc, llegeixo de primera mà, com la notícia més fresca, el que anuncien, per al dia següent, cada nit les estrelles.
        I m'adormo pensant que, com tantes vegades, acabo trobant la clau del meu laberint en una paradoxa.