Avui, passada l’hora de les fades, s’ha fet ahir i escric, de matinada, des de la recambra pàl·lida del dia que comença. I és que avui –per ahir o demà– és l’aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per la resolució 217 A (III) de l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948.
Si la història fos només una suma de temps, una acumulació de minuts en una llista d’oblit i de dies, avui la DUDH hauria fet anys. Inscrits en una llista d’incomptables repeticions o explicats en la crònica del que ja no passarà. Exposats en un museu de sincronies que han perdut el compàs. Desats en un arxiu d’errors i d’encerts, enumerats en un inventari de fites i fracassos. Entesos d’acord amb un ordre cronològic d’intervals, expectatives, despropòsits. Com una saturació d’intents i derrotes en l’aniversari d’un tractat antic, d’astrologia imaginària.
Però ara és el moment en punt que queda fora dels rellotges. Encara no han posat els carrers, ahir ja és història. I comprendre-la és aprendre a traduir el futur. Reviure una mirada atònita sobre un present devastat –ara fa més de mig segle o d’aquí uns minuts– que ens duu a buscar, a cegues, un lloc al món on encara hi cabem tots, des de dins del que hi ha de millor en nosaltres: la capacitat humana, meravellosament humana, de comprometre’s amb l’horitzó. I celebrar-lo.
Avui és l’aniversari d’una declaració d’intencions que proven de ser les més bones. Per seguir escrivint la història com qui descriu l’itinerari de la il·lusió. En tots els mons possibles.
Som en l’espora
fonedissa del somni.
Aquí –mai– ara.
És després de mitjanit. I la Declaració Universal dels Drets Humans compleix 63 anys i un dia.
enllaços: www20.gencat.cat/.../declaracio_dh_cat.pdf
