dissabte, 28 de gener de 2012

L'optimisme





Cap a la meitat del mil set-cents, Càndid era qui creia que vivíem en el millor dels mons possibles. Ho havia dit Leibnitz, des de la boca ventríloqua de Pangloss, i el petit Càndid va ser prou fort com per –apostant-hi la vida– qüestionar-ho. I Voltaire, segurament, prou optimista com per seure i escriure durant tres dies. Sota un vel de fina ingenuïtat, o de llàgrimes. Després s'encararien, tots dos, amb l'èxit, la prohibició i l'escàndol per haver dubtat del sol d'El Dorado, aleshores, l'any mil set-cents cinquanta-vuit. I cap al món feliç de 1984.

Acabo d'arribar de treballar. I demà, dirà d'avui –més de dos-cents cinquanta anys després– el meu diari (no perquè ho sàpiga dir com Voltaire, i no perquè sigui meu sinó perquè gairebé és l'únic que llegeixo, obligadament, de punt a punt). El meu diari dirà d'avui el mateix, o tot el contrari: que la gent mor de desencant, i de gana, que dues-mil persones acaben de perdre la feina, que des de l'inici  de l'any (i abans que acabi gener), més de cinc homes han mort les seves companyes, només en aquesta comarca. Que un mateix fet atroç es reinterpreta fins a poder explicar-se, inadvertit com un titular, o com comencen a ser les paraules. Que la justícia corromp les balances. Que són els interessos que saben de colors. Que totes les xifres ballen. Que hem de fer els deures per oblidar, d'una vegada, que ha de valdre la pena saber, per viure, aprendre, per créixer, i veure'ns, per acostar-nos. 

Algunes matinades amb la casa freda, després de treballar, em sembla que el dia ha perdut les ganes de riure. Que tota ironia és un refinament absurd i la rialla, un luxe. Que el cinisme raja a dolls.  Que falta tinta per escriure el futur. Perquè l'agenda del frau és l'ordre del dia al ple del buit, a la seu de la mentida. 

Llavors la son em desafia. Diu que no pensa venir. I busco, sota prescripció de Càndid, el confort de la feina i la disciplina: escric al blog, surto amb les gosses a udolar a la lluna i trio un llibre per anar a dormir. Somio i desperto. Trec a passejar el matí. 

I descobreixo que, tot just a finals de gener, em saluda amb flors l'arbre més optimista. Malgrat l'opinió dels experts sobre la neu que ha de caure, i tant de vent, i el fred. Per desmentir un món com un engany seriós, que l'alegria segueixi bastint l'arquitectura del somni. 

Per això crec en la blanca veritat dels ametllers. Com la promesa incombustible, personal i de tots, d'intentar fer millor tot allò que se'ns escapa. 

(Només així puc anar a la dutxa, disfressar-me i marxar cap al diari.)


A las aladas almas de las rosas
del almendro de nata te requiero,
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

MIGUEL HERNÁNDEZ


  

divendres, 27 de gener de 2012

Cua de gat



                                                                                 Per a la Bu


Recordo algú que va voler atrapar la llum d'una nit en una imatge, però no en recordo el nom, sinó la història. Antiga com l'èpica de les càmeres manuals, la màgia de l'ampliadora, la textura líquida de les visions o els records mentre apareixen, suaus, de sota la química de l'aigua.
Algú volia fer una foto del moment més fràgil de tots, aquell moment pàl·lid que, escorat en el ròssec del dia que s'apaga, prefigura els colors de l'endemà. Quan, encara i per sempre, res no existeix i avui, sens dubte, pot ser-ho tot. Volia copsar la llum de l'instant en què, un dia i un altre, es reinventa el món.
I atrapar-ne l'ànima, qui sap per què.
I va passar moltes nits despert, mirant. Qui sap què. Des d'una finestra, i una altra, i una altra. Fins a calcular l'obertura dels ulls, la velocitat del dit, la mesura dels tons, els intervals de color. Fins que va escollir el paisatge en un retall precís de matinada.
(Mentrestant, havia perdut la son, i la feina, i les claus de casa.)
Però s'hi havia cremat les pestanyes, això sí, i semblava que ara ho tenia tot previst. Tenia la nit enfocada.
Aleshores, finalment, va fer la foto, d'un sol clic, i va posar-se a dormir. 
Va somiar totes les postes de sol. Que descrivia els contorns de l'ombra perfecta. Que fotografiava les passes d'un galop. Va somiar les paraules latents, i que sabia com dir tot allò que callava. Que era un expert en bombolles, un traductor de jeroglífics, un erudit en matèria d'onades. Va somiar que li sortia un ull a l'esquena, entremig de les ales, i que creixia de cop. Que caminava descalç sobre un gra de sorra del desert de Samsara. Va somiar que somiava. 
Que dormia sense rastre.
I que no calia despertar. 


(Dies més tard, trobarien la càmera, i un sol negatiu per revelar: en una penombra indecisa, borrosa, la cua impensada d'un gat i les despulles de l'aire.) 








dissabte, 21 de gener de 2012

"El paraíso literal"





En este lugar puede decirse cualquier cosa
y será cierta y habrá que creérsela.

FLAN O'BRIEN, El tercer policía





*ANDRÉS NEUMAN, «El paraíso literal», en Década (Poesía 1997-2007), El Acantilado, Barcelona, 2008. 

divendres, 20 de gener de 2012

"It's not easy being green"





But, you've heard enough. Now, it's time for you to listen. 
Go and find your songs.


JIM HENSON, It's not easy being green




diumenge, 15 de gener de 2012

Lectures infinites



ÁNGEL OLGOSO, La máquina de languidecer, Páginas de espuma, Madrid, 2009


Cent microrelats de llarga distància i durada infinita. Paraules a tempo. Després dels descobriments d'aquesta tardor, i de l'hivern –primer (i encara!) Andrés Neuman i ara, la prosa-quasi-una-fantasia d'Ángel Olgoso–, no veig l'hora de posar-li rodes a casa meva i baixar cap a Andalusia, com qui mai ha estat a Granada. 

Diu de la brevetat, de la gota, única, que omple el vas:


«Prefiero las miniaturas a los grandes frescos, las ascuas a las hogueras, los elixires a las barricas, los dardos a los cañones, los orgasmos a los idilios, las excepciones a lo que le ocurre todos los días a todo el mundo, los corceles de la imaginación a los ratones de la trivialidad, la nutritiva leche de los sueños a la áspera hogaza de la vida ordinaria, los exquisitos y medidos bocados de los dioses a la indigesta carroña para las fieras, lo extraño a lo archisabido, lo insólito a lo cotidiano, las luciérnagas a las supernovas, los artefactos, los veleros encerrados en una botellita, las pulidas piedras de la playa, las milimetradas rosas del desierto, los orbes diminutos.» 

Á. Olgoso, «Poética» Ciempiés. Los microrrelatos de Quimera, Montesinos, Barcelona, 2005. Edición de Neus Roger y Fernando Valls.


Lectures infinites. Com illes breus davant del foc, quan cau la tarda.

dijous, 12 de gener de 2012

Diari del cel



CÚMULS

Es fa de dia i sol
desestimes
tot el que nu-
vols.
L'ombra desfeta de tot allò que fuig,
color de cos com fum, bon vent
(que porta el fred), que inventa
aeris volums de pluja.

                                 Eu

dimecres, 11 de gener de 2012

Un tast







(LA DULCE CUCHARADA)

Es lo que necesito para hablar.
No el hecho: la inminencia.
No el vuelo del gran pájaro
sino un roce de ala.

La palabra dibuja
la meta sin el límite.
En su persecución interminable
el casi me seduce, me transporta.

Tengo ganas de casi para siempre.
De restarle a lo exacto la dulce cucharada.


Andrés NeumanMística abajo 
en Década (Poesía 1997-2007), El Acantilado, Barcelona, 2008 


Una dècada de poesia reunida en un volum inacabable. I un calendari que il·lustra, amb el somni, l'espuma dels dies.

RÉBECCA DAUTREMER, Calendario 2012 de Alicia en el País de las Maravillas

Ombres al sol del migdia





Que no tanquem mai els ulls a la meravella d'un dia després de l'altre.

dimarts, 10 de gener de 2012

"Galatea de papel"




(...) Sustenta-te de pé sobre teus ossos.
Parla, Galatea.
E já que nascer dói, insista. 
                        
                                                  Caê Guimarães
                                                                                                    


Saudade de você e de sua poesia, meu amigo querido, meu irmão de tinta. Um beijo transatlântico desde o vento, do mar e do norte. Desde a rua Marinada, infinito.

dilluns, 9 de gener de 2012

Autoretrat en portuguès


I desitjos de veritat i poesia en l'any que comença.


                                                  (...)
                                                  A terra é feita de céu.
                                                  A mentira não tem ninho.
                                                  Nunca ninguém se perdeu.
                                                  Tudo é verdade e caminho.

                                                         Fernando Pessoa, Cancioneiro


Hi ha moments que ens fan tanta por –els de les GRANS decisions, dels canvis de rumb– com per necessitar tots els blancs de cada nit per, abans de viure'ls, escriure'n la història. Preveure'n les conseqüències i el rastre, des del llit. Espantats, quiets, perduts, sense poder dormir. Volent tenir el control de l'horitzó de cada cop de cap, o de timó, o de volant. Per donar un sentit als instants que s'assembli a la imatge habitable de cadascú al mirall, al matí de cada dia. Com si, per caminar, haguéssim de saber en quin punt la narració saltarà la pàgina. I corregint sense parar una versió i una altra, cecs de tantes faltes, acabem traduint-nos la vida a una llengua estranya. Cosint-nos la disfressa de mots que recitarem a la plaça.

Però en realitat i en present, els moments que ens fan por i els moments sense màgia, les estones de somni i d'amor, l'arrencada del plor i les hores que passen són buits de tota èpica, que arriba després –segons o segles–, amb la necessitat del relat, amb la llegenda del temps.

I jo ara vull empassar-me la clau del laberint, i perdre el fil.

I és que el «sentit de la vida» no serà SENTIR-la? Confiar que l'aquí i ara es mou d'acord, literal, a favor? Amb els ulls prou oberts per donar la benvinguda als detalls que ens canvien el món. I mai no són ínfims. Vull no deixar de creure. Que vivim com qui s'entrena en l'aventura d'estimar-se. De cridar, pel precipici de les multituds, tots els noms possibles. Propis, comuns. Amb les mans ronques de tant buscar-nos. Amb la veu i les passes com el motor del desig. De l'altra riba. D'estendre el pont. De no ser sols.




* Fotografia: Caê Guimarães.

dijous, 5 de gener de 2012

Segona estrella a la dreta i tot recte fins demà


                                                 Escriure és, doncs, per mi,
                                                   descriure la consciència
                                                  d'allò que no és possible.
                                                                    
                                                                      Feliu Formosa

          
                                    Aquesta nit ha crescut Peter Pan.