Cua de gat

                                                                                 Per a la Bu

Recordo algú que va voler atrapar la llum d'una nit en una imatge, però no en recordo el nom, sinó la història. Antiga com l'èpica de les càmeres manuals, la màgia de l'ampliadora, la textura líquida de les visions o els records mentre apareixen, suaus, de sota la química de l'aigua.

Algú volia fer una foto del moment més fràgil de tots, aquell moment pàl·lid que, escorat en el ròssec del dia que s'apaga, prefigura els colors de l'endemà. Quan, encara i per sempre, res no existeix i avui, sens dubte, pot ser-ho tot. Volia copsar la llum de l'instant en què, un dia i un altre, es reinventa el món.

I atrapar-ne l'ànima, qui sap per què.

I va passar moltes nits despert, mirant. Qui sap què. Des d'una finestra, i una altra, i una altra. Fins a calcular l'obertura dels ulls, la velocitat del dit, la mesura dels tons, els intervals de color. Fins que va escollir el paisatge en un retall precís de matinada.

(Mentrestant, havia perdut la son, i la feina, i les claus de casa.)

Però s'hi havia cremat les pestanyes, això sí, i semblava que ara ho tenia tot previst. Tenia la nit enfocada.

Aleshores, finalment, va fer la foto, d'un sol clic, i va posar-se a dormir. 

Va somiar totes les postes de sol. Que descrivia els contorns de l'ombra perfecta. Que fotografiava les passes d'un galop. Va somiar les paraules latents, i que sabia com dir tot allò que callava. Que era un expert en bombolles, un traductor de jeroglífics, un erudit en matèria d'onades. Va somiar que li sortia un ull a l'esquena, entremig de les ales, i que creixia de cop. Que caminava descalç sobre un gra de sorra del desert de Samsara. Va somiar que somiava. 
Que dormia sense rastre.
I que no calia despertar. 


(Dies més tard, trobarien la càmera, i un sol negatiu per revelar: en una penombra indecisa, borrosa, la cua impensada d'un gat i les despulles de l'aire.)