dilluns, 31 de desembre del 2012

2012




¿Qui ens ha girat de tal manera que,
fem el que fem, tenim el posat
d'un que se'n va?

RAINER MARIA RILKE
Elegies de Duino, VIII












A la Sara

«Qüestió d'identitat»


(Al Saret!)




Gràcies a tu, per un altre any de fotos i música i paraules... 


I des d'aquí, una incondicional de les teves parpelles i els teus mugrons, del blog imperdible, el recomana a tothom:

párpadosypezones

parpadosypezones.blogspot.com/




I és que divendres vas tocar la fibra, despertar la fera, fer pujar la mosca al nas... Així que vés afinant les cordes, tu les del coll i jo a la guitarra, que un dia, qui sap?, en una versió o altra... la farem!  (I la Buitoni i la Crispins s'animaran al cajón?)




Martirio: "Volver" - YouTube




Mentrestant, que sigui feliç tot el que demà comença. 



dissabte, 29 de desembre del 2012

Pocions



Recordo una de les fórmules de l'Ale, imperativa com una llei de les proporcions recíproques –les proporcions irreductibles dels pactes als contes de fades–, indiscutible com la recepta d'un filtre d'amor: era alguna cosa així com que por cada beijo apaixonado você troca três segundos de vida.  

La repetia sovint, fluixet com el volum d'un embruix. Per arrencar-me aquell somriure indòcil de quan no sabem què fer amb el pes de les coses que endevinem tan certes com les paraules màgiques. 

I és que deixant de banda els ingredients, les mesures, i la quantitat de segons que ens costen els petons, penso que la seva fórmula em feia somriure perquè sabia que era incomprensiblement exacta. 

I des de llavors, i potser des de sempre, jo m'ho crec: la il·lusió ens costa la vida. 

Així, contra les cordes, als guitarristes se'ls inflamen els tendons de les mans, als cantants de blues se'ls trenca la veu i les hores de violí deixen una marca indeleble a la pell del coll. Mentre per la història del nostre imaginari deambulen gruixudes legions de poetes cecs, oradors tartamuts, científics bojos o músics sords i hi ha dibuixants als qui, quan no dibuixen, els tremola el pols. I és que, segurament de tant somiar, ens fem vells i perdem la son. Les nostres millors qualitats estan plenes –fetes– de vicis i defectes. Perquè només vivim si hi apostem el que som. 

Però des de la consciència –i, per què no?, certa defensa– dels extrems i dels excessos i del preu dels viatges intensos, em pregunto si no serem capaços, si no serà possible fer i viure en allò que més ens fa vius –allà on ens hi va l'ànima– sense deixar-nos-hi també, tan ràpidament, la salut. 

I estic segura que sí. Segura d'un cert equilibri i de les distàncies higièniques. De l'eficàcia de bones teràpies i algunes dietes. D'una contenció de l'emoció possible i harmònica. 

De moment, m'he passat gairebé una setmana escrivint –com una boja davant del foc, amb l'esquena i la casa fredes–  una pregària a la sort. (Un petó d'amor). I ara, des de dijous, la febre és el metrònom dels dies. (Que es compten, de tan lents, per segons.) 

Mentre no n'aprenc –i en sabré un dia–, paciència, bon humor, repòs, i pocions alternatives: MEL E GIRASSÓIS.
  











dimecres, 26 de desembre del 2012

Cançons per a una illa deserta (I)





Y le explicó que lo que le gustaría era un fondo sonoro que fuera capaz
de cambiar como la luz durante el día, y por lo tanto, de una manera imperceptible
y continua. Sobre todo: elegante. Eso era muy importante. Añadió también que 
quería algo en que no hubiera ni asomo de ritmo, sino tan sólo un devenir que
suspendiera el tiempo, y simplemente rellenara el vacío de un transcurrir carente de coordenadas.
Dijo que le gustaría algo inmóvil como un rostro que envejece.

ALESSANDRO BARICCO, Ídem




E se non é vero, é ben trovato. Perquè si no és el cas –no és un fons imperceptible sinó una harmonia que abraça–, és preciosa:

dilluns, 24 de desembre del 2012

Five lips left




A menudo contaba los objetos con los que se encontraba
–escalones, farolas, gritos– y con los dedos controlaba
las superficies, 
redescubriendo el infinito
que se hallaba comprendido entre lo áspero y lo liso.


ALESSANDRO BARICCO, Mr. Gwyn, Barcelona, Anagrama, 2012.

dissabte, 22 de desembre del 2012

divendres, 21 de desembre del 2012

Solstici d'hivern




Nuesa extrema
del temps i dels arbres. Lenta
alquímia del fred.




Bon nadal a tothom, des de la nit més llarga. 
I sobretot, bon dia demà, ja que res no s'acaba, des del primer matí del món.

dimarts, 18 de desembre del 2012




Hi posarem pols,
i la por adoptarà posicions protagonistes, 
imprescindibles per veure
com fa el dia
i els ampits
i les brusques manies de caure arran dels peus dels qui caminen.


NÚRIA MARTÍNEZ-VERNIS, Deix on dir, Barcelona, Empúries, 2012







Esgarrapem matins. Per buscar, en les vores dels dies, espais immunes. 
L'últim, si se'n recorda, que apagui el llum.
Mentrestant, benvingudes paraules.





Cristina Carbonell sobre Núria Martínez-Vernis a:


"Que la por sia narrada"

www.eldiario.es/.../nuria_martinez-vernis-deix_o...

dissabte, 15 de desembre del 2012

S., Read the Road



the steps, the clouds, the traces, the shapes, the bends, the slopes, the names, the sun, the waves. 
And so on.
The shades, the blurs, the scars, the footprints, the stars, the paces, the leaves, the tears, the sails 
and walk
listening to the sound of your laughter. 
And go
off to celebrate the magpies, to blow their song.

The words to be shared, the trees to be made, the souls to be said.
The dream to be- 
li(e)ved.

And come.
For a glance, on holidays, for a minute of beauty. That lasts.
To be. To you. To trust. To stay. To me. To find.
To linger on. For good.

Smile and smell and rest and feel and watch and touch and look for and hear and taste and cuddle
(because the room is warm).

To sleep long, whisper loud.
To slow. To fly. To grow...
bright size life

for the foreign lovers to feel at home.

Sí, read it all.
And then, dance yourself into the wonder,
open and here: the promise of every day

that dawns.


Blink for joy


                            (said the green bird)



dimarts, 4 de desembre del 2012

Finestres



En el trabajo de campo, los hallazgos que encajan en nuestros esquemas previos
son tan importantes como las quiebras que nos obligan a transformarlos.

A. GONZÁLEZ ECHEVARRÍA, Revista de antropología Ankulegi


Perquè ahir, digues, Crisps, quin desembre s'imaginava el sol? 

Gràcies, pel somni i pel dia.



* Fotografia: Crisps. (Que es reflecteix i no es veu. Que brilla.)



dissabte, 1 de desembre del 2012

Aire de dèriA




A VODCA

Não é o tiro da misericórdia que acode
a quem nada pode fazer quando toca o último acorde.
Nem é o pomo da discórdia que alimenta a história
com hóstias de areia e vento.
É o alento do meu traço     
Que faz o impossível ser simplório.
Dispensando o ouro do ostensório.
Tornando o vento em cimento.
Não é a relva verde que me queda quieto;
o capim, ao ser humano se faz indigesto.
Tampouco é o gesto da gestante,
ou meus amigos dispostos sobre a estante.
É a raiva, que torna a palavra mais cabível
naquela que mais se esgota.
Não é a cara torta;
o sorriso também cabe na palma da mão.
Nem é o ledo engano
Que me faz ver gotas no meio do oceano.
É a louca anatomia,
que me faz ser todo coração.


LA VODKA

No és el tret de la misericòrdia que ajuda
qui no pot fer-hi res quan toca l’últim acord.
Ni la poma de la discòrdia alimenta històries
amb hòsties de sorra i vent.
És l’alè del meu traç
que fa de l’impossible, ingenu.
I dispensa l’or de la custòdia.
No és l’herba verda que m’atura, quiet;
la pastura, a l’ésser humà se li fa indigesta.
Tampoc és el gest de la gestant,
o els meus amics col·locats en un prestatge.
És la ràbia, que fa un lloc a la paraula
en aquella que més s’esgota.
No és la cara torta;
el somriure també cap al palmell de la mà.
Ni l’engany feliç
que em fa veure gotes enmig de l’oceà.
És la boja anatomia,
que em fa ser tot cor.


CAÊ GUIMARÃES, Por baixo da pele fria

(Traducció de l'autora d'aquest blog)