dimarts, 31 de desembre de 2013

2013


Pero nos imaginamos el porvenir como el reflejo del presente proyectado en un espacio vacío, mientras que es el resultado de causas que en su mayor parte se nos escapan.

ALEJANDRA PIZARNIK


I sigui el que sigui que arriba, us ho desitjo feliç!


diumenge, 29 de desembre de 2013

Declaració d'intencions





Pactar con la nada
renegociar con el vacío
apalabrar carencias
aliarse con lo poquísimo

AJO

Micropoeta, esmolada i incendiària.


I més...


12

Desordenando la felicidad
me encontré con la vida


Historia de la humanidad
de esclavo a súbdito
de súbdito a ciudadano
de ciudadano a cliente
y vuelta a empezar.




33

Desconocer desconozco
el destino de lo que se olvida.
Saber, de memoria sé
lo que me pone al borde de la vida.


Publica els seus llibres, Micropoemas 1, 2, 3, 4 (i que en vinguin més!), El Arrebato libros.




...

dijous, 26 de desembre de 2013

Records


ella se desnuda en el paraíso
de su memoria
ella desconoce el feroz destino
de sus visiones
ella tiene miedo de no saber nombrar
lo que no existe

ALEJANDRA PIZARNIK

dimarts, 24 de desembre de 2013

Sentir tocar campanes


Ring the bells that still can ring
Forget your perfect offering
There is a crack in everything
That's how the light gets in

LEONARD COHEN, Anthem









i bon nadal a tothom.

dilluns, 23 de desembre de 2013

Pànic?





Se'ns fa difícil respondre'ns amb reciprocitat: cadascun va fent petits monòlegs que rarament segueixen el discurs previ, i si ho fan és per pura coincidència. Tot el que diem, però, es manté dins els paràmetres realistes –descafeïnats i foscos– que fan pensar en l'entrada imminent en el món adult, que està fet de: (1) desenganys; (2) rutines impossibles d'esquivar; (3) piques embussades de fulles d'enciam; (4) patologies mentals; (5) sexe a hores convingudes; (6) recerca histèrica de benestar.

JORDI NOPCA, El talent, LaBreu Edicions, col. Cicuta, 2012.


Però llavors i sempre ens quedarà el circ.



















diumenge, 22 de desembre de 2013

Seqüència discontínua


Arribant de nit, després del diari i del primer dia d'hivern, a l'Armentera city. 
Altre cop, gràcies al cel. 
I és que


El realisme acaba amb tot: amb les il·lusions, amb el desig, amb els colors llampants, amb les revelacions inesperades...

JORDI NOPCA, El talent, LaBreu Edicions, col. Cicuta, 2012

dijous, 19 de desembre de 2013

Esmorzar de campions



Aquesta tardor he descobert com defensaven la panxa de la fred els herois de les llegendes, els llibres i els contes d'abans d'anar a dormir a l'Anglaterra del XIX, i encara més a Escòcia, i als boscos, els orfenats, les cabanes de fusta, la taula dels óssos i les presons. 
Flocs de civada, gruel, porridge... esmorzar de campions.



'Please, sir, I want some more.'

The master was a fat, healthy man; but he turned very pale. He gazed in stupefied astonishment on the small rebel for some seconds, and then clung for support to the copper. The assistants were paralysed with wonder, the boys with fear.

'What!', said the master at length, in a faint voice.

'Please, sir', replied Oliver, 'I want some more'.

The master aimed a blow at Oliver's head with the ladle; pinioned him in his arm; and shrieked aloud for the beadle.

The board were sitting in solemn conclave, when Mr. Bumble rushed into the room in great excitement, and addressing the gentleman in the high chair, said,

'Mr. Limbkins, I beg your pardon, sir! Oliver Twist has asked for more!'

There was a general start. Horror was depicted on every countenance.


CHARLES DICKENS, Oliver Twist




Someone has been eating my porridge and they ate it all up!, cried the baby bear.

Goldilocks and the three bears


There was a poor little girl who lived with her mother and they had nothing to eat. The girl went into the forest and met an old woman who gave her a little pot. When the little girl said 'Cook, little pot, cook', the pot would cook sweet porridge. The pot stopped cooking porridge when the girl said 'Stop, little pot'. The girl took the pot home to her mother and now they were free to eat sweet porridge as often as they chose. One time, when the girl went out, her mother said 'Cook little pot, cook'. And the mom ate until she was satisfied but did not know the words to stop the pot from cooking. The pot kept on cooking until the little pot overflowed and the kitchen and the whole house were full. The porridge overflowed into the street and into the other houses. The little girl finally came home and said 'Stop, little pot', and the pot stopped cooking porridge, but whoever wished to return to the town had to eat his way back.

The GRIMM BROTHERS, Sweet porridge

dilluns, 16 de desembre de 2013

dimecres, 11 de desembre de 2013

Beure a galet


Quem sabe da verdade que venha então.E fale.Ouviremos contritos.

(Qui sàpiga la veritat que vingui. I parli. Escoltarem afligits.)


CLARICE LISPECTOR, Água viva



M'ho imaginava, n'estava gairebé segura, esclar, sissí, no cal que ho juris, on vas a parar... però i si, qui sap? A fe de món que havia de provar-ho. I, preferiblement, sense ser vista, encara que, a aquestes altures de l'hivern i de l'exili, tot i al bell mig de la rambla, qualsevol gest serà una possibilitat immune. Sense vergonya, doncs (i no m'oblido de mirar a banda i banda), m'atanso, apropo l'orella tant com puc, ausculto. Un per un després de l'altre. I no, ho sabia, m'ho imaginava o n'estava gairebé segura: no se sent el mar. 
Amb un punt de decepció, però al cap i a la fi, alleujada, enfilo el camí de l'estació de tren de Passeig de Gràcia, via dos, en direcció a la platja.    

dissabte, 7 de desembre de 2013

Gran reserva




Sí, la conversa s'aprima i les parets es despinten i alguns dies no caminen i se t'inflen les venes de les mans. I pesen les parpelles, perquè se t'adormen els peus o desconfies i de cop se't tornen els cabells tots blancs. El calendari es difumina i es dilata i, sí, mentre la vida acompanya, enyores el temps que no has vist mai.

Desempaqueto la meva biblioteca, i brindo si viure és fer-se gran.
    
Com els

BONS VINS I LLIBRES BONS, que

AMB ANYS MILLOREN.

divendres, 6 de desembre de 2013

Ficcions


Siempre que hojeaba libros de estética, tenía la incómoda sensación de estar leyendo las obras de astrónomos que nunca contemplaban las estrellas.

J. L. BORGES

dimecres, 4 de desembre de 2013

De rius i salmons


Els dits lletregen
fonemes d'aigua i ombra, 
fluvial llengua.

NORA ALBERT

Serà que hi ha tantes maneres de viure com llocs on seure i escriure?



dilluns, 2 de desembre de 2013

Sextagrama


o la críptica melodia d'un dia gris.

(Replena d'alteracions, notes addicionals i altres accidents.)

diumenge, 24 de novembre de 2013

Explica'm un conte


Let us suppose floods wash through our cities, the seas rise. But the storyteller will be there, for it is our imaginations which shape us, keep us, create us 
–for good and for ill.

DORIS LESSING, On not winning the Nobel Prize


Supongamos que las inundaciones anegan nuestras ciudades, que el nivel de los mares se elevara... el narrador sobrevivirá, porque nuestra imaginación nos determina, nos sustenta, nos crea: para bien o para mal y para siempre. (Traducció de Laura Canteros)

dissabte, 23 de novembre de 2013

Virei abóbora



El que queda de mi parla de tot el que em falta.


«Virar abóbora» o 'tornar-se carbassa' vol dir, a Brasil, recordar la mitjanit als contes de fades.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Naufragis


Al parecer hay cosas que no tienen remedio, no tienen cura, por suerte la capacidad de olvido del ser humano es prácticamente ilimitada y gracias a eso se vive. El sol que nos alumbra hoy procede de la luz extinguida de miles de millones de imaginaciones muertas.

ELOY TIZÓN, «El cielo en casa» en Técnicas de iluminación,
Páginas de espuma, 2013


I al meu país la pluja no sap ploure. (RAIMON)

dimecres, 13 de novembre de 2013

El passat i els càstigs


YU HUA, El passat i els càstigs, Males Herbes, Barcelona, novembre de 2013

Traducció de Carla Benet
i pròleg de Carles Prado



El primer dimarts d'aquest novembre, al CCCB, l'escriptor xinès YU HUA va ser convidat a parlar de la seva literatura a propòsit de l'obertura del màster en estudis xinesos, crec, i de la publicació –això segur– amb tapes verdes (Males Herbes) d'un llibre que recull quatre relats seus de fa anys, de quan el nostre autor deixava d'arrencar dents i desinflamar genives per provar de fer-se escriptor. Prenent el títol del segon d'aquests relats inicials i qui sap si iniciàtics, el llibre s'ha acabat dient El passat i els càstigs, i desplega quatre històries que, probablement, siguin els contes més cruels (més i tot que els contes infantils, a l'estil de l'Andersen i els germans Grimm originals, s'entén, això és, abans de la irrupció de la correcció política en tots els espais, no immunes, de la tradició de la paraula i la imaginació), els contes més cruels, doncs, que he llegit mai, sobretot un. I vaig haver-ho de fer, de llegir, tres vegades, perquè m'havia estat encarregada la correcció d'estil d'aquesta traducció al català.  

Al principi pensava que no podria acabar la feina, que com li diria a l'editor que la meva sensibilitat-religió-pell-capacitat de resistència a la hipocondria no m'ho permetien. I com que no vaig saber com dir-li, vaig haver de seguir passant pàgines –devorant ensurts, amb ganes de tapar-me la cara o tancar els ulls– fins al final, una vegada i una altra i una altra. Fins a la vençuda, pensant tota l'estona que no el recomanaria a ningú, aquest llibre, i que potser inclús mantindria en secret i negaria davant de qui fos que jo hi havia tingut poc o res a veure.

Però parat el cop, passat el xoc, fa mal de dir, la violència esdevenia de mica en mica més indolora. I els ulls, desorbitats i endurits, astorats i perplexos, havien de reconèixer, de sobte, que llegien sang i fetge, i poesia. I és que en la quasi absoluta absència de referents, de context, de coordenades més enllà de la pàgina –en la més descarnada falta de consol– es presenta, sencera i sonora, la força de la paraula estètica, de l'experiència poètica, i la capacitat de commoció –de trastorn, de fer forat i sotragada en les funcions cel·lulars dels òrgans lectors, vitals– de la (bona, si és que n'hi ha una altra) literatura. 

I així, amb el llibre rellegit, corregit, i encara sense tenir molt clares les lesions anatòmiques que havia pogut produir-me, vaig decidir agafar el tren i baixar a la city a conèixer i escoltar algú que –ho sabia– seria afable, intel·ligent i amb sentit de l'humor. Normal i corrent, humà i hipnòtic. Una hora i mitja de regional per buscar una explicació cultural, una justificació històrica o una biografia espantosa, el que fos, qualsevol ajuda metalitarària, un excurs erudit com l'excusa avorrida que servís per creure que en fem prou i marxar en pau, siau. 

A l'altre extrem de la línia de ferro hi ha una sala replena. Un home parla i una veu en un audífon l'interpreta. I, si et treus els auriculars, no veus res, només la corba melòdica d'unes paraules que endevines descalces, perquè –n'estàs segura– trepitgen suaus, caminen amb cura. Tothom escolta. I quan arriba el torn de preguntes, s'alcen els braços, i el micro roda d'una fila a l'altra. Perquè la gent interrogui, demani, plantegi, situï, encaixi, per saber. Yu Hua respon a tothom, a la seva manera, explica moltes anècdotes, fa riure a qui millor l'entén, i al final, potser quan ja en té prou, confessa: jo sempre confio, plenament, en els meus traductors. I imagino que està dient, aquí, també «lectors», encara que no tinc ni idea de xinès. I apa. M'ho temia... S'ha acabat la xerrada i encara espanta, certa com un cel diàfan, la intuïció que tot el que passa sota d'aquest cel il·lumina i passa per recordar-nos que, fora d'aquí, no hi haurà horitzons que ens ajudin a comprendre-ho.  

Molts anys enrere d'aquest primer dimarts de novembre, en una altra conferència sobre literatura també d'un altre planeta, Federico García Lorca feia pensar una cosa semblant:

Si me preguntan ustedes por qué digo yo «Mil panderos de cristal herían la madrugada», les diré que los he visto en manos de ángeles y de árboles, pero no sabré decir más, ni mucho menos explicar su significado. Y está bien que sea así. El hombre se acerca por medio de la poesía con más rapidez al filo donde el filósofo y el matemático vuelven la espalda en silencio.







L'endemà, per poc no perdo el tren que em portaria a casa.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Hipnosi


¿Sabe usted lo que es el silencio? Es uno mismo, demasiado.

GUIMARÃES ROSA

en

«Merecía ser domingo», Técnicas de iluminación, ELOY TIZÓN

Páginas de espuma, 2013


L'acabo de començar, dos contes de deu, i sento que ja sé llegir sota l'aigua. Només animo, molt i molt, a saltar i capbussar-s'hi. 
Per exemple avui, que l'aire és net, i el matí tan clar que mereix ser diumenge, de tardor, amb una punta de groc i de fred.

diumenge, 3 de novembre de 2013

Novembre

Crees que las he olvidado pero no, tus manos eran como la arena caliente. 







Comença, quan arriba aquesta època, l'èpica del foc. I el desig de tot el que escalfa.  
Avui, diumenge lliure. Per escriure i torrar castanyes.








PD. Mira que ja fa dies que l'he tancat, que te l'he deixat, i sembla que no me l'acabi mai, aquest llibre.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

Cor de carxofa



Això és el que veig últimament abans de començar, a l'entrada de l'hort. I la imatge m'acompanya. 

Mentre amb la mà arrapada al mànec de la bomba hidràulica –i el braç amunt i avall, a-munt-i-avall, a...munt...i...a...vall– demano l'aigua que, un dia més, el cel no promet, subterrània. M'acompanya. Mentre planto flors, arrenco males herbes, investigo cargols, et recordo, i deixo volar el cap de genolls a la terra. I em regalo els ulls, i el nas, i les mans amb les ungles negres. 

I molta estona després, pels camins, o a l'asfalt, o de l'altra banda de la pantalla, la imatge m'acompanya. Perquè, jo crec, no la sé fotografiar, o acabar d'entendre i, tot i així, la vull fer meva:

Està al principi del llit que queda més lluny de l'aigua. A mercè de la pluja, doncs, existeix només com una gràcia. Perquè apareix així, on encara no hi ha res sembrat –somiat–, improvisada. I em preexisteix, quan vaig arribar no es veia. Només hi havia el dibuix sec d'un arbre mort que, vaig pensar, s'havia de treure. Però ja ho faria demà. De moment, calia planejar, arrencar, segar, aprendre, plantar, i treballar sense parar, que la terra és gran. I no.

Calia mirar. 

Per sentir el que venia, suau, petit, a prop, envoltat de fulles verdes, coronat de branques tortes, del mateix lloc que aquestes fortes tiges seques.

Ara cada dia dubto del que he d'arrencar per créixer. (Oblidar per néixer.) El passat, que desconec, d'aquesta planta, poderosament mort, s'estira cap amunt i hi comparteix ombra, saba i sot. I amb la tisora a la mà, no sé què sobra i què alimenta.

Només sé que a sota arrela un cor molt tendre. I potser, de tot el que he estudiat, previst, desitjat d'aquesta terra, això serà, al final, l'únic que vull menjar, pacient i a poc a poc, desfent totes les capes, ara que se'n va la llum, aquest hivern. Al foc.    

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Rutes de la memòria

Il·lustració: soloparamoscas.wordpress.com

El día que soñé con flamencos ya está olvidado.

LARA MORENO, Por si se va la luz, Lumen, 2013



Però alguna cosa, sempre, resta. Com un eco despert, un pòsit dolç o el ròssec perplex d'una nit d'insomni.
El camí de casa.

dimecres, 16 d’octubre de 2013

Salta la pàgina (lectures d'aquests dies...)


Corbs carregats de records 
YU HUA

Si todo lo que tenemos como mundo y como dios son las palabras, debemos tratarlas con cuidado y con rigor, debemos adorarlas.
DFW

La luz volvía a bañar los fósiles, que poco a poco recuperaban la carne y echaban a andar por la superficie del mundo.
JUAN JACINTO MUÑOZ RENGEL

Vivir en desorden es volver al principio.
LARA MORENO, 
 Por si se va la luz,  

Barcelona, Random House Mondadori - Lumen, 2013




dissabte, 28 de setembre de 2013

Exopotàmia

Foto: Crisps


Deixei de lado o tormento
de um mundo atento a não perdoar.
Amantes sem fingimento,
delirantes formas de amar.

CAZUZA


A la terminal de transport, esperant l'autobús 975 i que el conductor es torni boig, perquè es desviï de la seva ruta i prengui la superautopista que condueix, directament, a les ganes de desert. A Exopotàmia.






divendres, 27 de setembre de 2013

Un dia com un altre?

Foto: Crisps


En esa tarde saturada de sol, me contó su vida.

YU HUA, ¡Vivir!, Barcelona, Seix Barral, 2012

dissabte, 21 de setembre de 2013

(Imperdibles) El libro de los pequeños milagros



Una galàxia d'històries mínimes, inacabables, amb un títol molt llarg: 

El libro de los pequeños milagros
y los planetas ignotos, que contiene las pormenorizadas
y muy veraces {micro}narraciones de los grandes hechos
sobrenaturales y extraordinarios de este mundo,
así como las {mini}epopeyas de otras tantas
hazañas extraterrestres, y una recopilación de las más diversas
y memorables prácticas amatorias, venganzas y torturas,
muertes, reencarnaciones, espíritus y fantasmas,
reptiles, monstruos, arquitecturas imposibles,
las crónicas de la conquista del espacio
y la búsqueda de Dios.

JUAN JACINTO MUÑOZ RENGEL, Madrid, ed. Páginas de espuma (quin gran nom!), 2013


diumenge, 15 de setembre de 2013

Itineraris (del son i el silenci)














Não é verdade
Nem tudo foi terra e sexo
No meu verso
Se sou poeta
É porque  sei também
Falar muito de amor
Suavemente

E sei como ninguém
Afagar
A cabeça de um cão
Na madrugada

HILDA HIST, Roteiro do silêncio, São Paulo, Anhembi, 1959