diumenge, 24 de novembre de 2013

Explica'm un conte


Let us suppose floods wash through our cities, the seas rise. But the storyteller will be there, for it is our imaginations which shape us, keep us, create us 
–for good and for ill.

DORIS LESSING, On not winning the Nobel Prize


Supongamos que las inundaciones anegan nuestras ciudades, que el nivel de los mares se elevara... el narrador sobrevivirá, porque nuestra imaginación nos determina, nos sustenta, nos crea: para bien o para mal y para siempre. (Traducció de Laura Canteros)

dissabte, 23 de novembre de 2013

Virei abóbora



El que queda de mi parla de tot el que em falta.


«Virar abóbora» o 'tornar-se carbassa' vol dir, a Brasil, recordar la mitjanit als contes de fades.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Naufragis


Al parecer hay cosas que no tienen remedio, no tienen cura, por suerte la capacidad de olvido del ser humano es prácticamente ilimitada y gracias a eso se vive. El sol que nos alumbra hoy procede de la luz extinguida de miles de millones de imaginaciones muertas.

ELOY TIZÓN, «El cielo en casa» en Técnicas de iluminación,
Páginas de espuma, 2013


I al meu país la pluja no sap ploure. (RAIMON)

dimecres, 13 de novembre de 2013

El passat i els càstigs


YU HUA, El passat i els càstigs, Males Herbes, Barcelona, novembre de 2013

Traducció de Carla Benet
i pròleg de Carles Prado



El primer dimarts d'aquest novembre, al CCCB, l'escriptor xinès YU HUA va ser convidat a parlar de la seva literatura a propòsit de l'obertura del màster en estudis xinesos, crec, i de la publicació –això segur– amb tapes verdes (Males Herbes) d'un llibre que recull quatre relats seus de fa anys, de quan el nostre autor deixava d'arrencar dents i desinflamar genives per provar de fer-se escriptor. Prenent el títol del segon d'aquests relats inicials i qui sap si iniciàtics, el llibre s'ha acabat dient El passat i els càstigs, i desplega quatre històries que, probablement, siguin els contes més cruels (més i tot que els contes infantils, a l'estil de l'Andersen i els germans Grimm originals, s'entén, això és, abans de la irrupció de la correcció política en tots els espais, no immunes, de la tradició de la paraula i la imaginació), els contes més cruels, doncs, que he llegit mai, sobretot un. I vaig haver-ho de fer, de llegir, tres vegades, perquè m'havia estat encarregada la correcció d'estil d'aquesta traducció al català.  

Al principi pensava que no podria acabar la feina, que com li diria a l'editor que la meva sensibilitat-religió-pell-capacitat de resistència a la hipocondria no m'ho permetien. I com que no vaig saber com dir-li, vaig haver de seguir passant pàgines –devorant ensurts, amb ganes de tapar-me la cara o tancar els ulls– fins al final, una vegada i una altra i una altra. Fins a la vençuda, pensant tota l'estona que no el recomanaria a ningú, aquest llibre, i que potser inclús mantindria en secret i negaria davant de qui fos que jo hi havia tingut poc o res a veure.

Però parat el cop, passat el xoc, fa mal de dir, la violència esdevenia de mica en mica més indolora. I els ulls, desorbitats i endurits, astorats i perplexos, havien de reconèixer, de sobte, que llegien sang i fetge, i poesia. I és que en la quasi absoluta absència de referents, de context, de coordenades més enllà de la pàgina –en la més descarnada falta de consol– es presenta, sencera i sonora, la força de la paraula estètica, de l'experiència poètica, i la capacitat de commoció –de trastorn, de fer forat i sotragada en les funcions cel·lulars dels òrgans lectors, vitals– de la (bona, si és que n'hi ha una altra) literatura. 

I així, amb el llibre rellegit, corregit, i encara sense tenir molt clares les lesions anatòmiques que havia pogut produir-me, vaig decidir agafar el tren i baixar a la city a conèixer i escoltar algú que –ho sabia– seria afable, intel·ligent i amb sentit de l'humor. Normal i corrent, humà i hipnòtic. Una hora i mitja de regional per buscar una explicació cultural, una justificació històrica o una biografia espantosa, el que fos, qualsevol ajuda metalitarària, un excurs erudit com l'excusa avorrida que servís per creure que en fem prou i marxar en pau, siau. 

A l'altre extrem de la línia de ferro hi ha una sala replena. Un home parla i una veu en un audífon l'interpreta. I, si et treus els auriculars, no veus res, només la corba melòdica d'unes paraules que endevines descalces, perquè –n'estàs segura– trepitgen suaus, caminen amb cura. Tothom escolta. I quan arriba el torn de preguntes, s'alcen els braços, i el micro roda d'una fila a l'altra. Perquè la gent interrogui, demani, plantegi, situï, encaixi, per saber. Yu Hua respon a tothom, a la seva manera, explica moltes anècdotes, fa riure a qui millor l'entén, i al final, potser quan ja en té prou, confessa: jo sempre confio, plenament, en els meus traductors. I imagino que està dient, aquí, també «lectors», encara que no tinc ni idea de xinès. I apa. M'ho temia... S'ha acabat la xerrada i encara espanta, certa com un cel diàfan, la intuïció que tot el que passa sota d'aquest cel il·lumina i passa per recordar-nos que, fora d'aquí, no hi haurà horitzons que ens ajudin a comprendre-ho.  

Molts anys enrere d'aquest primer dimarts de novembre, en una altra conferència sobre literatura també d'un altre planeta, Federico García Lorca feia pensar una cosa semblant:

Si me preguntan ustedes por qué digo yo «Mil panderos de cristal herían la madrugada», les diré que los he visto en manos de ángeles y de árboles, pero no sabré decir más, ni mucho menos explicar su significado. Y está bien que sea así. El hombre se acerca por medio de la poesía con más rapidez al filo donde el filósofo y el matemático vuelven la espalda en silencio.







L'endemà, per poc no perdo el tren que em portaria a casa.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Hipnosi


¿Sabe usted lo que es el silencio? Es uno mismo, demasiado.

GUIMARÃES ROSA

en

«Merecía ser domingo», Técnicas de iluminación, ELOY TIZÓN

Páginas de espuma, 2013


L'acabo de començar, dos contes de deu, i sento que ja sé llegir sota l'aigua. Només animo, molt i molt, a saltar i capbussar-s'hi. 
Per exemple avui, que l'aire és net, i el matí tan clar que mereix ser diumenge, de tardor, amb una punta de groc i de fred.

diumenge, 3 de novembre de 2013

Novembre

Crees que las he olvidado pero no, tus manos eran como la arena caliente. 







Comença, quan arriba aquesta època, l'èpica del foc. I el desig de tot el que escalfa.  
Avui, diumenge lliure. Per escriure i torrar castanyes.








PD. Mira que ja fa dies que l'he tancat, que te l'he deixat, i sembla que no me l'acabi mai, aquest llibre.