dilluns, 13 d’abril del 2015

Les mirades de l'Ànima

De les concavitats i els bocins d'un mirall trencat en incalculables reflexos sorgeixen, invisibles, les veus de tot el que ens acompanya. Per sembrar d'estels la nit d'una història. Per salvar, en present, la distància dels instants, i convocar el que hem perdut i el que serem des de l'aquí i ara que ens esqueixa l'ànima. 

En la traducció impecable, esmolada i deliciosa, d'Anna Casassas.



Com ocupen la llum que el dia els acorda, els humans?

(...)

Els humans tenen el do de l'absència.

(...) 
 
 Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Plou: es posen a córrer. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els miren. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superen mai la desraó, si no és al preu d'una il·luminació que els deixarà embogits i exangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així.

WAJDI MOUAWAD, Ànima
ed. Periscopi, 4a edició, juny del 2014