dissabte, 11 de març de 2017

Mimosa de tot temps


He entrat al teu jardí a regar les ombres* i algú havia penjat la primavera a la paret. Entre els cactus en flor, he oblidat qui soc i per què venia, i que no estava per brots. I amb la veu descalça per no fer ferida, m'he posat a moure la fressa dels noms, he podat la lluna i adobat el sol, i en el buit distret, rellent, de l'eixida, he olorat un per un tots els records. Que no sé d'on surt ni on va la nosa que ens anima, aquest agut desig de món al moll de la vida. I com un faquir indolent en el seu jaç d'espines, m'he adormit finalment, de boca oberta, sobre la terra tendra del teu jardí tot fosc.


*ENRIC CASASSES, «Quan la gran dama dels rostolls es deixa veure», a T'hi sé, 1984 poesia, 2013.